Visc a Kurusukuppam. De fet hi visc des del 20 de gener, però fins ara no us havia comentat res. Al principi, només era capaç d’observar.
Amb el Tarik i la Elena ens hem mudat des de la habitació on vivia al principi i on vam compartir els primers dies de la seva arribada a un pis de la mateixa propietària, uns quants números més enllà del mateix carrer. Un carrer amb un nom imponent per cert:
Pappamal Koil Street.
El nostre barri manté la vida social i la pobresa dels que dormen al carrer, però al mateix temps hi ha apartaments en lloguer on viuen molt sovint estrangers, com els francesos i nosaltres.
Per sort però, quan surts al carrer no veus la tragèdia colonialista que és la «White Town » el barri francés, ni tampoc morts del soroll dels carrers centrals : Mahatma Ghandi Street and Nehru Street.
És un barri de pescadors i molts carrers estan sense asfaltar. També hi ha carrers i illes senceres amb barracons i la pobresa es deixa veure cruament darrere els afables somriures de la gent.
Cada dia el cor se’m parteix quan vaig al barri francés, al French Institute o quan ens inviten a un sopar de joves francesos investigadors i al costat del sopar de luxe, dorm la misèria.
Tots els que em coneixeu sabeu que això està calant fons dins meu. No em puc quedar igual tot i que l’entorn em vulgui aletargar. Em caic i m’aixeco.
Somric i busco. La meva recerca és i serà sempre humana. Al costat de la gent. Al costat d’on val la pena viure.
“No tant sols parlar, impuls de l’actuar,
humanitza la revolució,
i quan no puguis més estima i canta…”
