L'Arun, aquest bon noi que podeu veure a la fotografia, ha estat una persona molt especial des de la meva arribada al barri.
Juntament amb el Chakru i el Krishna dels que de moment no tinc cap fotografia han estat els que més m'han ajudat a adaptar-me i a conèixer aquesta nova realitat.
Amb l'Arun hem compartit estones de sofà a casa l'Anupama la llogatera, hem compartit moments de no fer res davant del mar, també m'ha ensenyat a preparar el té com ho fan els indis, hem cuinat junts, hem anat a comprar, m'ha donat classes de Tamil, l'hem convidat a dinar...
El Krishna és una persona excepcional. És el vigilant de l'École Française d'Extrem Orient de Pondicherry.
Ens vam conéixer quan buscava un pis al principi, un treballador d'aquest institut de recerca m'havia d'ensenyar pisos. Un dia que el vaig anar a buscar, com tants d'altres no hi era.
Aquell dia el Krishna em va dir que em podia acompanyar a veure pisos amb la seva bicicleta.
Al cap d'uns dies em va vendre la Hercules, la meva actual bicicleta.
El dissabte passat vaig anar a casa seva. Pobresa amb senzillesa. Aquestes són les paraules que descriuen millor la seva habitació. És com la que jo tenia al principi però en pitjor estat. Dorm en un llit sense matalàs. M'ha deixat un que ell no utilitzava.
És la generositat en persona.
Cada dia em sento més impotent.
Tot es remou per dins. La vida s'obre implacable davant teu.
A vegades els somriures no són suficients.
No hay comentarios:
Publicar un comentario